Desprès de decidir..., obligat a decidir.

Crec que actualment és un moment preocupant pels catalans. Estem davant d’un any que portarà un debat molt agre sobre la identitat i el sentiment de ser català, i sembla que s’extremaran les opinions fins a desqualificacions gens constructives, com ja es comencen a veure. Lamentable.

 

En aquest debat es perfilen clarament tres posicions, el nacionalisme independentista; un catalanisme federalista no rupturista amb Espanya i un manteniment de l’actual estatus autonòmic, que no li sabria greu una més gran integració política espanyola.

Les forces polítiques que considero representen aquestes tres posicions, i que s’han presentat a les últimes eleccions, son bàsicament:

SI Independentistes: ERC; CiU; ICV i CUP

No independentistes federalistes: PSC

No independentistes autonomistes: PP i C’s

Considerant aquests posicionaments i a partir dels resultats de les darreres eleccions, he fet una extrapolació del que seria el resultat d’un Referèndum d’Independència. Dels resultats de CiU considero, que un 10% correspon a UDC que no és declara independentista, a CiU assignen un 25% de quota a UDC. Amb aquesta premissa els resultats son:

 
Catalunya:            SI 55,52%; NO 38,61%; Indeterminat 5,87% sobre participació.

                               SI 36,74% sobre el cens.

Prov. Barcelona:  SI 53,29%; NO 40,48%; Indeterminat 6,24% sobre participació.

                               SI 35,43% sobre el cens.

Prov. Girona:       SI 67,39%; NO 27,86%; Indeterminat 4,75% sobre participació.

                               SI 45,75% sobre el cens.

Prov. Tarragona: SI 55,10%; NO 39,71%; Indeterminat 5,20% sobre participació.

                               SI 34,81% sobre el cens.

Prov. Lleida:         SI 65,92%; NO 29,96%; Indeterminat 4,11% sobre participació.

                               SI 42,66% sobre el cens.

Com podem veure amb una participació del 66,17% en el conjunt de Catalunya, el SI guanya sobre el NO, però considerant el total de catalans convocats a expressar la seva voluntat de trencar la relació amb Espanya, que això és el que significa en aquests moments la Independència, tant sols es mostren inequívocament a favor del trencament poc més d’un terç dels convocats.

 Aquest vot majoritari del SI no és igual a tot el territori català, crec que no descobreixo res de nou, com exemple podem veure les comarques de Osona on el SI és el 75,38% i el Baix Llobregat on el SI sols obté un 44,89%, per sota del NO amb un 47,95% sobre participació. Si fem l’anàlisi de alguns municipis on el SI te uns resultats més baixos, veiem que: Sta. Coloma de Gramanet te un 32,26%; Sant Adrià de Besòs un 37,71%; Badalona un 43,39%; Hospitalet de Llobregat un 36,32% i a Barcelona mentre a Sarrià Sant Gervasi és un 57,26% a Nou Barris és un 39,72% sempre sobre el total de participació, a bastants més municipis de l’entorn de Barcelona tampoc el SI és majoritari.

On vull anar a parar? Simplement que Catalunya no és una realitat uniforme, que hi ha nuclis on el sentiment independentista està molt assentat i altres on te més preponderància mantenir una unitat de relació amb Espanya.

Quan fem la consulta aquesta dicotomia es posarà molt de manifest, una campanya electoral crearà antagonismes que en alguns sectors poden ser virulents, i els resultats de la consulta que es donaran pels mitjans de comunicació, amb els comentaris adients dels dos costats, em fa creure que es crearà un clima gens adient per mantenir una convivència social fàcil.

Joventut i educació

Adjunto el link d'un video en que es reflexiona sobre la juventut, l'escola i la familia, val la pena mirar-lo.
Es la "Intervención de D. Emilio Calatayud Pérez, Juez de Menores de Granada, en la V Tertulia del Consejo Escolar de La Comunidad de Madrid: "Familia y Escuela ante la Prevención de Conductas de Riesgo".

Video

Civisme

Estem preocupats pel civisme a les nostres ciutats, en concret a Badalona, considerem que en temps passats els joves es comportaven amb més correcció que ara i el problema actual és que les famílies no es poden dedicar a educar als seus fills com abans.
Si parlem del temps de la meva joventut, fa uns 50 anys, tota la vida era molt diferent però el temps que els pares podien estar amb els seus fills era menys que ara, ja que les jornades laborals eren molt més llargues, sols les mares estaven a casa amb els fills.
Realment si repasso els jocs d’aquell temps massa cívics no eren, i els comportaments que teníem moltes vegades superaven negativament comportaments actuals, recordem les pistoles de ganxos, les guerres entre carrers amb pedres, mullar a la gent des de les fonts públiques i altres una mica més escatològics.
Crec que una de les coses que passen és que avui a Badalona som molts més habitants en el mateix territori i ja no ens queden espais amplis on els joves puguin explaiar-se, tot està urbanitzat i reglamentat. A més malgrat les hipoteques, el consum de oci te moltes més possibilitats, l’edat d’entrar al mercat laboral a passat dels 14 als 16 anys, però cap jove comença abans dels 18. Jo vaig començar als 13, fen unes jornades de unes 60 hores setmanals, avui seria explotació infantil. Realment és precís millorar la relació entre els ciutadans tant entre generacions, com de diversos orígens geogràfics i socials, però primer analitzem amb cura quines poden ser les causes, veiem que ha passat en altres temps i altres llocs geogràfics. Heu vist la pel·lícula “Rebeldes sin causa” eren els anys 50 i als Estats Units, també es pot veure “West side story”. En resum el tema del civisme i joventut és molt complex i crec que no es pot resoldre simplement amb agents cívics i ordenances, cal assumir el que és la joventut, els adults i la gent gran, ho som capaços de assumir que cada edat te els seus problemes i necessitats d’expansió o imposar a uns els interessos dels altres no arribarem a cap solució cívica.

Educació per a la ciutadania

El proper curs els nois de 3r tindran una assignatura nova, educació per a la ciutadania, més enllà de creure que això farà que no millori el seu currículum escolar, és molt trist que com a societat tinguem que carregar a l’escola aquesta responsabilitat de fer bons ciutadans.

Potser l’educació per a la ciutadania tindríem de començar a aplicar-la en escoles d’adults, on anéssim els pares perquè desprès els joves podessin aprendre a ser ciutadans a partir del nostre exemple. Aprendre a exigir els nostres drets desprès de complir amb les nostres deures, a viure conforme amb els discursos que fem, a col·laborar en feines que no ens aportin un benefici personal sinó social, a tenir un comportament vital de respecte i no de critica fàcil amb els altres companys, i molt més que cadascú pot aplicar-se.

Aquesta educació no te res a veure amb cap religió ni monoteista ni laica, va més enllà dels adoctrinaments i diria que és contraria a tot adoctrinament, i que sols la moral individual la portarà a terme. Recomanaria llegir a André Comte-Sponville, que en els seus llibres dona unes bones pautes de comportament.

Sobre l'abstenció

Realment es precís reflexionar sobre el fet de que els ciutadans s’abstinguin en les diferents eleccions.
Segur que les motivacions de quedar-se a casa son molt diverses, des dels que ja estan d’acord amb la gestió dels governants i consideren que com segons les enquestes ja guanyen, no cal fer l’esforç de votar. Fins els que creuen que tant és que manin uns com els altres que tot seguirà igual. He sentit una reflexió en un debat de radio que deien que els mitjans de comunicació a vegades, amb la millor intenció, no donen uns missatges que ajudin a promoure la participació. En concret es referia al diari La Vanguardia, que el dia de reflexió en portada i a tota plana des de ja fa anys insereix una fotografia de tots els candidats a alcalde de Barcelona amb una actitud distesa i de confraternització, actitud que pot ser molt positiva perquè la política no ha de ser crispació, però que desprès de quinze dies de plantejar-se atacs i desqualificacions entre tots ells, fa que els electors no entenguin perquè han de votar si al final tots son tant amics.

La victòria de Sarkozy

Ha guanyat Sarkozy, França continua amb un president de dretes o conservador, ha guanyat amb un 53 % dels vots. És una gran victòria, com diuen alguns comentaristes?. Jo crec que no, son un 3% més sobre el mínim necessari, pràcticament hi ha tants francesos que li donen suport com que li han negat i a més ni ha un 15% que no s’ha definit. En segon lloc cal tenir present que te un percentatge d’un 10% que prové del Front Nacional, l’extrema dreta, com administrarà aquest suport?, els discursos i la practica de la seva etapa de ministre no son per tranquil·litzar a una població que ja ha vist que realment les receptes lliberals, en el mon actual, no els aporten solucions.

O ha perdut l’esquerra. Diuen que cal renovar el partit socialista. Que es diu realment. Que el partit socialista i tots els de l’esquerra han d’anar cap al centre, que han de saber interpretar el que precisa la majoria de la societat, que no te uns interessos lligats a les rendes del capital, sinó a les del seu treball. Un conjunt de ciutadans que han vist com els temps actuals de globalització econòmica, han fet perdre pes relatiu a les seves rendes mentre augmenten els beneficis empresarials, i és manten unes bosses de pobresa importants i que els governants actuals, els mateixos que han continuat aconseguint un suport més gran que la candidata socialista, no han sabut resoldre.

I els ciutadans que?. Esperem que l’esquerra encerti en el discurs i en les propostes a aplicar en el futur, perquè, ara, el nou president difícilment canviarà el sentit de l’economia i les empreses i qui els que les controlan continuaran augmentat els seus beneficis mentre el pes de les rendes del treball, de la majoria, continuaran disminuint